Senyores regidores, senyors regidors de l’Ajuntament de Sitges. Alcalde Jordi Serra. Alcalde Pere Junyent. Alcalde Jordi Baijet. Formacions polítiques, entitats, associacions i barris del municipi. Colla Jove de Castellers de Sitges. Escola de Grallers de Sitges. Sitgetanes, sitgetans. Benvolguts compatriotes.
Avui, 11 de setembre de 2013, s’enceta el compte enrere de la celebració dels 300 anys de la capitulació de Barcelona en la Guerra de Successió l’11 de setembre de 1714. Sitges, com he recordat en el ban de la Diada Nacional, va patir el seu propi 11 de setembre, encara que no amb la crueltat de la capital de Catalunya. Un any abans, corria el mes de juliol de 1713, les tropes borbòniques van entrar a la nostra Vila, posant-la sota domini del rei Felip V. Sitges, aquesta petita part del país, com la resta de pobles de la comarca, perdia les llibertats nacionals un fatídic 27 de juliol de 1713. Una data que també hauríem de recordar degudament.
Aquestes dates marquen, es vulgui o no, agradi o no, el nostre ADN individual i col·lectiu, el nostre caràcter, la nostra manera de fer i de ser. I és important recordar-ho avui, un any més, perquè el nostre autogovern no neix amb la Constitució espanyola de 1978. Fa segles que tenim la voluntat d’autogovernar-nos.
Per molt que alguns no ho vulguin, la història s’ha de tenir present. Ha d’estar en la nostra memòria. Com una vegada em va dir un amic: “la història és l’únic que les persones no ens podem fer a mida”. Cal un respecte majúscul per la història i més per tots aquells que l’han fet, la fan i la faran possible. Els pobles d’arreu no serien pobles, si no honoressin la seva memòria.
Afortunadament però, lluny ens queda aquell segle XVIII. Avui a Catalunya hi viuen i conviuen en pau centenars de milers de persones diferents, malgrat passem per moments de gran dificultat, de preocupació, d’una certa convulsió. Són molts aquells que pateixen les ferotges conseqüències d’una crisi que està sent massa llarga i poc piadosa. Però ens en sortirem! Costarà, però ens en sortirem!
Seguirem caminant, sense perdre l’esperança, per continuar construint una nació al servei de les persones, de tots i de totes, no d’uns quants, com alguns ens volen fer creure. Ens ho volen fer creure atacant el fonament de la igualtat a casa nostra: la cohesió social de totes les persones i la llengua, com a instrument bàsic d’inclusió.
Tot i el patiment actual, tot i les amenaces constants contra les nostres institucions, la nostra cultura, la nostra economia, el nostre autogovern ... no podran desfer la cohesió social del país, malgrat ho intentin. No ens resignarem. Aquí sí que no podran.
Perquè la nostra nació no tindria sentit si no poséssim en valor primerament els catalans i les catalanes. Catalunya necessita de tots nosaltres. Necessita que la seguim construint des del progrés, la igualtat, la llibertat i la justícia social. Perquè aquest país és viable i és competitiu. Per això cap català, cap catalana, en pot quedar al marge, parli la llengua que parli, sigui quin sigui el seu origen, condició, ideologia o orientació. Tots som el país, tots som la nació.
Com tampoc podran, malgrat les amenaces constants, trencar el nostre major signe d’identitat col·lectiva i de comunicació: la unitat de la llengua. L’any passat m’atrevia a dirigir-vos unes paraules en mallorquí i valencià. Enguany, unint-me al crit unànime en favor de la unitat de llengua, davant el rebateig polític i d’insult a la intel·ligència que ha merescut el català a la terra germana de l’Aragó, fins i tot corrent unes sigles que no vull ni pronunciar, i amb el posicionament contrari d’una bona part de la societat aragonesa i de les seves Corts, només uns mots en una de les parles de la Franja. Com dirien ells: “Aquí del blat de moro en seguirem dient panís, perquè els xics i les xiquetes de la Franja seguiran creixent i parlant lo català per més que uns quants no ho vulgon ...”.
Patriotes, el catalanisme cívic, constructiu i pacífic fa por. Continuem doncs sent cívics, constructius i pacífics, per ser alhora inclusius, com hem fet tota la vida. Com us deia, la nació que som, el país que construïm, és de tots.
El dret a decidir no ha de fer por. Les urnes democràtiques no han de fer por perquè no podem posar límits a la democràcia. El dret a decidir no és cap confrontació, com alguns també ens volen fer creure. El dret a decidir també és cívic, constructiu i pacífic. I per damunt de tot, el dret a decidir és DEMOCRÀTIC. Catalunya té voluntat, té talent, té orgull, té institucions, també té errors, però ens té a tots plegats. Per tant, tenim raons suficients perquè el poble català segueixi somrient, segueixi somiant.
Aquesta tarda milers i milers de mans i braços s’uniran de nord a sud del país (estenent-se des del cor també d’oest a est, de llevant a ponent). Aquesta unió és la que el país necessita. Perquè les persones són la fortalesa de les grans nacions. I el gest d’aquesta tarda és una d’aquestes grandeses: un poble alçat a favor de la llibertat.
El futur pot ser millor, molt millor. Només cal actitud positiva, perseverança, ideals d’inclusió, capacitat de resistència i escoltar, escoltar la voluntat del poble. No defalliu i seguiu lluitant pels vostres somnis i amb força pel gran somni col·lectiu. Deia Ghandi, home de pau, al que tots els pobles del món respecten i estimen: “La força no prové de la capacitat física, sinó de la voluntat indomable”.
Patriotes, que no ens la domin, que no ens amanseixin la nostra voluntat! Vivim aquesta Diada Nacional amb un horitzó de llibertat. Des de Sitges, aquest 11 de setembre, diguem ben alt, i que ho escolti la humanitat sencera: Visca Catalunya!
