El Carnaval 2016 ha estat intens. En molts sentits del terme. Com és habitual en aquesta festa, l’hem viscuda amb la passió que la distingeix i el lluïment que l’acompanya, però també amb un rerefons d’angoixa i polèmica sobre el nou itinerari de les rues de la Disbauxa i de l’Extermini, que ens obre la porta a iniciar un debat que ja resulta inajornable: quin model de Carnaval volem?
La polèmica sobre l’itinerari de les rues ens convida a reflexionar i estudiar sobre els millors circuits. Però al mateix temps també sobre altres temes del Carnaval que necessiten repensar-se i que avui en dia requereixen analitzar-se degudament. Aquesta edició de 2016 –que la regidora de Cultura i Festes, Rosa Tubau, i el president de la Comissió, Carles Garcia, han sabut gestionar exemplarment, tot i les dificultats latents i evidents– ens ha servit per posar damunt la taula una sèrie d’aspectes que necessiten analitzar-se.
L’actual Carnaval és un model evolucionat de fa 40 anys. Al final de la Dictadura, Sitges va demostrar la seva tradició i passió carnavalera treient al carrer, ja el 1976, les primeres carrosses que el Franquisme havia prohibit (però tolerat dins les entitats, on es vivia un Carnaval que els sitgetans es van negar traslladar a l’oblit). En tot aquest temps, el Carnaval ha crescut de manera rellevant, ha incorporat nous actes i, sobretot, ha sumat més gent, tant en l’organització com en la participació, que el fan una festa eminentment popular i que té el seu motor en les colles i les entitats. Però, en canvi, l’estructura i l’esquelet del Carnaval és pràcticament el mateix del de la Transició. S’ha fet més gran, molt més gran, però sobre un mateix model. I tot això cal analitzar-ho, examinar-ho i debatre-ho, per tal de pendre plegats les decisions que siguin més oportunes.
Hem de preguntar-nos sobre el recorregut de les rues –partint, però, de la base, que hi ha un element inqüestionable que és el de la prevenció i la seguretat, que no podem posar en risc–, però també ens hem de fer més preguntes: sobre el nombre de carrosses que han de sortir, sobre quina durada màxima ha de tenir la rua, sobre quins determinats límits de participació i comportament s’estableixen a les rues, sobre la presència constant d’alcohol a les rues, sobre la retransmissió de la televisió, i de fet, sobre el mateix sentit del Carnaval. El debat sobre el Carnaval és necessari i urgent.
Per aquest motiu, com em vaig comprometre a la xatonada de Dimecres de Cendra al Retiro, obrierem en breu un debat amb les entitats, les colles, els cossos de seguretat i tots els agents directament implicats en la festa per analitzar-la i afrontar els canvis que siguin necessaris. Amb humilitat, però amb decisió. Ens estimem el Carnaval i no podem mirar cap a una altra banda quan hi ha aspectes que es requereixen afrontar amb determinació.
