Intervenció amb motiu de la presentació de l’edició facsímil de Desde El Molino i la cloenda de l’exposició Ramon Casas, la modernitat anhelada, que hem organitzat al Museu de Maricel entre el 16 de novembre de 2016 i el 19 de febrer de 2017.
Desde El Molino recull les cròniques de París que Rusiñol escrivia per a La Vanguardia per a explicar la vida dels artistes a Montmartre, sense estalviar detalls. Tant és que sigui el retrat dels artistes catalans que freqüentaven el Moulin de la Galette com les ombres xineses del cabaret Chat Noir, o la vida nocturna de Montmartre, les cançons de taverna o el ball del can-can. D’unes cròniques així, escrites i dibuixades en primera persona, avui en dia en diríem autoficció. Són, com diu el text de presentació, l’autobiografia de la bohèmia de Santiago Rusiñol i Ramon Casas.
Rusiñol narra les vivències parisenques amb un estil que és el correlat del que ell i Casas pinten, directe, real i, en podríem dir, sentimental. Ramon Casas les va il·lustrar amb traç i voluntat de fotoperiodisme, amb un dibuix àgil i expressiu. Escrites entre 1890 i 1892 corresponen als anys que culminen la complicitat estètica de tots dos artistes.
Entre 1890 i 1892, però, es produeix un fet important en la vida de Rusiñol i també per a tots nosaltres, perquè, tant ell com Casas de París estant feien incursions a Barcelona per presentar els seus quadres als salons i als certàmens. Així va ser com Casas va venir a pintar a Sitges la tardor de 1891 i Rusiñol va venir-hi també encuriosit per aquells patis que Casas li havia explicat, al temps que també es dirigia a Vilanova per veure el Greco del Museu de Víctor Balaguer.
És per això que Desde el Molino també té referències a Sitges. Concretament, al capítol desè, titulat “Impresiones de llegada”, una arribada després d’haver ‘descobert’ la nostra població. Perquè Rusiñoll hi escriu que “cuando (...) se dejan aquellas playas de Sitges que dejamos (...) cuando se deja aquella eterna dulzura del aire sin falsificación recibido y directamente aspirado; cuando se deja una tierra que a más de ser buena por ser nuestra, lo es también porqué lo és, (...) bien puede uno quejarse y hacerlo servir de pretexto para calentar el ánimo”. D’aquell gener de 1892 ara fa exactament 125 anys. Feia poc que Rusiñol havia pronunciat el primer discurs a Sitges tot despedint-se de la gent que l’havia acollit:
“ “Doncs bé, jo, amics meus, anava caminant pel món, seguint terreno i saltant torrents i barrancs quan u n dia vaig veure una terra on hi feia més sol que en els demés llocs, on el cel era més blau, la mar més blava també i les cases eren blanques i sense neu i tot era verd i florit i hi vaig fer alto (...) Però lo que no diran els meus quadres ho diré jo i ho diré molt alt perquè em senti tothom i ho diré amb el pit ple d’entusiasme: Que a França podran tenir molts milions, però mai podran comprar una terra com aquesta, on es malvasia el vi, or la costa, claror el cel, foc les dones i tot neda amb una atmosfera de vida i d’amistat.”
És també des d’aquesta primera estada que data l’article sobre “La nostalgia de dos patrias”, en el que, colpit per la tragèdia de l’emigració dels sitgetans a Amèrica, situa l’enyorament en primera persona, ja escindit entre l’atracció del sol i la llum de Sitges i la boira grisa del París de la modernitat que encara ha d’acabar d’apurar, però que finalment abandonarà per construir casa-taller i museu a Sitges.
Mentrestant, però, hem d’assaborir aquestes cròniques de París, aquest París tan gris de boira però tan atractiu per a la lluita per l’art i la llibertat en la que tant com Rusiñol acaben per triomfar important-la com el llegat de la modernitat a la Catalunya del seu temps.
Mentrestant, però, hem d’assaborir aquestes cròniques de París, aquest París tan gris de boira però tan atractiu per a la lluita per l’art i la llibertat en la que tant com Rusiñol acaben per triomfar important-la com el llegat de la modernitat a la Catalunya del seu temps.
