“Sitgetanes i sitgetans, aplegats aquesta tarda a l’esplanada de l’Ermita de Sant Sebastià.
Commemorem avui la benedicció de l’actual Ermita de Sant Sebastià l’any 1861. Amb dos anys de retard per les necessàries obres que es fan al santuari, celebrem el 150è aniversari d’uns fets extraordinaris que va viure la nostra vila en motiu d’aquesta benedicció.
L’endemà de la Festa Major de Sant Bartomeu de 1861, el 25 d’agost, els balls populars i les seves músiques acompanyaren el tabernacle amb la imatge de Sant Sebastià pels carrers del poble, des de l’església parroquial fins a la nova ermita, tal i com hem fet aquesta tarda de gener. En el cicle festiu de Sitges la sortida de balls i músiques sempre ha estat símbol i present de festa grossa, i més sota motius extraordinaris. I aquest de 1861 ho va ser.
Imaginem-nos aquell Sitges de meitat del segle XIX. Una petita vila encara emmurallada, sense carreteres ni ferrocarril, voltada de vinyes de malvasia i moscatell, amb la seva bona gent que vivia de la pagesia i del mar, dedicant-hi moltes hores i moltes jornades. Un poble que, tan dedicat al treball, esperava amb delit les festivitats per a trobar-se i compartir, i especialment els aplecs de les nostres ermites: Sant Sebastià, la Mare de Déu de Gràcia, la Trinitat, el Vinyet i Santa Bàrbara. Imaginem-nos, doncs, el que va suposar aquella festassa de 1861.
El fet és que, des de temps antics, per tota Europa els pobles invocaven Sant Sebastià com a protector contra la pesta i altres epidèmies durant l’edat mitjana i moderna. Per això s’erigien les capelles sota la seva advocació a les entrades dels pobles i ciutats, per a protegir la població de malvestats i no permetre l’entrada de les epidèmies als carrers i places. Sitges no en va ser aliena i aixecà l’Ermita de Sant Sebastià als afores de la vila, propera al portal que donava entrada al recinte emmurallat del Port de n’Alegre, almenys des de 1513. És a dir, des de fa més de 500 anys.
Aquesta celebració suposa, a més, una oportunitat per descobrir o retrobar un patrimoni i una tradició que ens els darrers anys s’està revaloritzant, amb la finalitat de conèixer la nostra història. Sant Sebastià és l’ermita que dóna nom a un dels indrets més emblemàtics i estimats de la nostra vila.
En l’antigor les malalties van causar molts estralls a les nostres terres. L’avenç de la ciència i de la recerca ha permès lluitar-hi, encara que no amb prou remei per a totes. La humanitat encara és feble davant del càncer, de la sida o de les malalties minoritàries ... i amb zel en busca guariment. Però té altres plagues que flagel·len la manca d’igualtats, d’oportunitats i d’inclusió social: l’atur, els desnonaments, la intolerància, la violència de gènere, l’abús de poder, inclús la tortura són les sagetes actuals que poden minvar qualsevol vestigi d’humanitat.
Els nostres avantpassats s’encomanaven als sants. Nosaltres podem encara sentir-nos necessitats de la seva intervenció. Però més enllà de les creences religioses, el que necessitem són homes i dones compromesos.
La societat del segle XXI sofreix moltes pestes en forma de sofriment humà. Necessitem homes i dones que siguin bons instruments per combatre-les. Des de la societat civil, des de les organitzacions de treballadors i empresarials, des de les institucions públiques.
La llibertat, la prosperitat i la justícia social s’aconsegueixen amb el compromís de tothom, amb testimoniatge personal i col·lectiu. Només així aconseguirem un món més just i pròsper. La nostra vila, com en tantes altres coses, i com ha fet al llarg de la història, ha de ser-ne també un referent.
Que tinguem totes i tots coratge i compromís. Visca Sitges!”.
